O Carballinho, 13-7-2006
Només arribar al poble, el Víctor ens va dur a fer una cata de "pulpo", tan bo que no es podia aguantar. Allà vem conèixer l'Alfonso, l'amic del Víctor que organitzava el festival, un tio super-vital que donava molt bon rotllo. Després d'aquest aperitiu vem anar a l'hotel a dinar i a fer la migdiada (quin estress, no?)
Cap al vespre vem anar cap a la plaça on tocàvem a fer les proves de so, i ja es va veure que no seria una nit fàcil. En aquests moments em passen moltes coses pel cap: des de deixar de fer bolos a l'aire lliure, fins a deixar de tocar en directe mai més (com el Glenn Gould), passant per portar un tècnic amb el grup, que segurament és la opció més encertada. A vegades penso "si ja costa moure nou persones, imagina't deu", però suposo que no vindria d'un, no?
El concert, malgrat tot, no va estar malament. El Rai es va portar com un "campeón", semblava que hagués tocat els temes tota la vida (no ho dubtava gens), i hi va haver solos que van brillar, com el del Santi a Jubilation, el de la Sílvia, com sempre, i el del Víctor al "Freddie". Els nens fins i tot em van dir que els havia agradat el meu solo a "Iris", ves per on!
Després del bolo vem fer una copeta amb patates i olives (no havíem sopat) a la mateixa plaça del bolo, amb alguns dels músics de la banda de Dixie del Víctor, la Raquel (la seva nòvia), i el Fredy i els seus colegues (quins "fenòmenos").
No podria deixar d'escriure sense agrair-li al Víctor l'esforç que ha fet per portar-nos a Galícia. La veritat és que s'ho ha currat a base de bé, i que se'l veia una mica agobiat per tot plegat, pobre. I per si fos poc, ens ha hagut de fer de xòfer amb la furgona del seu pare, i de retruc la Raquel també ha hagut de fer més kilòmetres i més voltes que un ventilador. Són collonuts tots dos, la Raquel sempre riu, encara que se li veu que és una dona amb caràcter, i el Víctor no pot amagar quan hi ha alguna cosa que no li està bé, però això és el que més m'agrada d'ell, que és transparent i directe, i que es pot parlar amb ell clarament, sense subterfugis. Gràcies a tots dos, de veritat!
Cap al vespre vem anar cap a la plaça on tocàvem a fer les proves de so, i ja es va veure que no seria una nit fàcil. En aquests moments em passen moltes coses pel cap: des de deixar de fer bolos a l'aire lliure, fins a deixar de tocar en directe mai més (com el Glenn Gould), passant per portar un tècnic amb el grup, que segurament és la opció més encertada. A vegades penso "si ja costa moure nou persones, imagina't deu", però suposo que no vindria d'un, no?
El concert, malgrat tot, no va estar malament. El Rai es va portar com un "campeón", semblava que hagués tocat els temes tota la vida (no ho dubtava gens), i hi va haver solos que van brillar, com el del Santi a Jubilation, el de la Sílvia, com sempre, i el del Víctor al "Freddie". Els nens fins i tot em van dir que els havia agradat el meu solo a "Iris", ves per on!
Després del bolo vem fer una copeta amb patates i olives (no havíem sopat) a la mateixa plaça del bolo, amb alguns dels músics de la banda de Dixie del Víctor, la Raquel (la seva nòvia), i el Fredy i els seus colegues (quins "fenòmenos").
No podria deixar d'escriure sense agrair-li al Víctor l'esforç que ha fet per portar-nos a Galícia. La veritat és que s'ho ha currat a base de bé, i que se'l veia una mica agobiat per tot plegat, pobre. I per si fos poc, ens ha hagut de fer de xòfer amb la furgona del seu pare, i de retruc la Raquel també ha hagut de fer més kilòmetres i més voltes que un ventilador. Són collonuts tots dos, la Raquel sempre riu, encara que se li veu que és una dona amb caràcter, i el Víctor no pot amagar quan hi ha alguna cosa que no li està bé, però això és el que més m'agrada d'ell, que és transparent i directe, i que es pot parlar amb ell clarament, sense subterfugis. Gràcies a tots dos, de veritat!
